El día de ma mare

 

Ahir li portí floretes al cementeri. Les que mes li agradaven, les roses rotges. Hui era el seu día, mare, el primer en 64 anys que no estem junts, i recorde l ultima volta que la vaig vore be. Verenaba una madalena i un suc, i no podía menjar ni veure sense donarmen. Havía perdut el geni i la memòria, pero el cor recordava la seua generositat per donar-ho tot. La generositat de totes les mares que ho donen tot per als seus fills.

Carta de motivación de una bailarina

La danza crea alas,la imaginación crea lo imposible y la naturaleza evidencia de lo imperfecto la perfección. Que haríamos las personas sin el arte? Sería igual viajar  a otro país sin la cultura? 

La danza es parte de nuestras raices,es movimiento y es vida. 

Sería un honor para mi poder representar en un escenario la pieza de Paz, una creación para disfrutar de la vida, para acoger los problemas con caricias,encontrarse con uno mismo y saber aceptar los acontecimientos de la vida.

Porqué quiero representarla? Porque como bailarina me hace mucha ilusión conectar con el público, con el escenario ,con la adrenaliza y la ilusión de pisar un escenario que es lo que nos da vida a los bailarines y bailarinas. Bailar es emoción,es presente, es todo!

A D. Salvador Guardiola, el millor mestre

Fa uns dies vaig veure una foto antiga al Facebook. Era una foto del meu  mestre D. Salvador Guardiola, pujada per la seua filla menor, i em va portar records molt entranyables d'una època ja molt llunyana, els

D. Salvador Guardiola i l
a seua filla Teresa

anys 60, quan jo tindria onze o dotze anys. D. Salvador va ser el meu mestre a sisè de primària i em va preparar l'ingrés, el primer i segon de batxiller d'aquella època, juntament amb D. Alfonso Rojas. 

D. Salvador era de Jumilla, Múrcia, si no recorde mal, i ens explicava anècdotes i històries que ens mantenien amb la boca oberta escoltant-lo. Recorde una anècdota de la seua joventut quan en ple camp es va trobar amb un bou brau i va haver de pujar-se, no sabia com, a una enorme pedra de la qual després no podia baixar. Però hi ha dues anècdotes que defineixen el seu caràcter i conviccions de forma molt clara: En ple curs es va incorporar a la classe un xiquet qu’els pares tornaven de París. Ell havia anat allí a l'escola i ens explicava coses de França. Allà tots els xiquets sabien cantar la Marsellesa, l'himne francès i de la revolució francesa i D. Salvador el va convidar a que la cantara a classe, en ple franquisme i envoltat de mestres, a les classes annexes, que havien fet la guerra al bàndol franquista. 

Però la lliçó més gran que ens donaria la  reservava per al final del curs. El mestre havia de donar dos diplomes als dos alumnes que considerara millors. Era prerrogativa del mestre, però ell va organitzar una votació secreta entre tots perquè fórem nosaltres els que decidírem els companys als quals se'ls donarien els diplomes. Jo vaig tenir l'honor de ser un d'ells. 

Els seus alumnes mai el oblidarem, fins sempre D. Salvador. 

 

Adeu, mare

Aniré altra volta el diumenge a la plaça, mare. Tornaré a recordar els desdejunis que allí férem tantes voltes... 

La cançoneta que li agradava 

sobre el campanar d`Alginet que "s`obert com una magrana". Recordaré, com vosté feia, a la tia Panyera y a la tia Consuelito la Perequila venent llepolies als xiquets... I aquell poema d`Alginet: "lo millor, entre lo més bo que fera, València lo milloret, de València la Ribera i de la Ribera, Alginet". Adeu mare, el teu poble et diu, també, adeu. A Rosa Fargueta Roig, Rosca de mal nom.